No els volem?


Molts llicenciats universitaris treballen per sota de la seva formació

“Estudia i podràs treballar del que vulguis”. Els joves d’avui són probablement la generació més preparada que mai ha tingut la nostra societat. El segment de llicenciats universitaris ha crescut molt i això fa que les seves pretensions no s’ajustin al mercat laboral actual. Tenim masses titulats universitaris o no sabem aprofitar tot el seu potencial?   
Surten de la universitat i no troben feina
És sabut que la proporció de gent aturada és un problema greu. L’enquesta de població activa feta per l’INE i l’IdesCat conclou que en el darrer trimestre del 2011 les xifres totals de desocupació a Catalunya arriben al 19,4%. La taxa d’atur dels joves entre 16 i 29 anys augmenta fins al 30,5% i és encara més preocupant si ens fixem en la franja de joves entre els 16 i els 24 anys, on la taxa augmenta al 43,1%. Si enfoquem la lent una mica més veiem també que el 9%dels joves aturats tenen estudis universitaris. 
Entre aquests joves trobem a la Neus. Ella va estudiar Psicologia i posteriorment va fer un màster per ampliar els seus coneixements. Ara ja fa dos anys que va acabar la carrera i no ha trobat una feina estable relacionada amb els seus estudis. Ha combinat petites feines d’administrativa, secretaria i professora de reeducació, entre d’altres, per poder arribar a tenir uns ingressos mínims.Voldria exercir de psicòloga però sap que és molt difícil i, de moment, es  conformaria amb una feina del seu camp amb una jornada laboral prou llarga que li permetés no haver-ne de combinar un parell o tres, com fins ara. Sap que ella, i tota la seva generació, tindran un futur molt diferent del que esperaven a la universitat. Hi ha joves molt preparats amb unes expectatives que apunten molt amunt. Segurament hauran de cedir i modificar alguns dels seus objectius per adaptar-se a la situació actual i al futur que, espera, no serà tant fatal com el pinten.
Augmenta la precarietat laboral entre els joves
Entre els qui tenen feina, però, no tot són flors i violes. La temporalitat és un dels problemes més greus de l’ocupació juvenil i fa que el mercat laboral sigui molt inestable. Avui en dia, 9 de cada 10 joves tenen un contracte temporal i gairebé tots els nous contractes que es signen tenen aquesta tipologia.
Un altre greuge del treball juvenil són els baixos sous. El 2005 va aparèixer el terme “mileurista”, amb el que Carolina Alguacil en una carta al diari El País designava el “jove, entre 25 i34 anys, llicenciat, ben preparat, que parla idiomes, ha fet postgraus, màsters i cursets; però no guanya més de mil euros”. Fa set anys es reivindicaven com la imatge de la precarietat laboral però avui assolir un salari de 1000 euros és el somni de molts. Ara els “nimileuristes” senten que retrocedeixen en el temps perquè seran, possiblement, la primera generació que viurà pitjor que els seus pares tot i estar més ben formada.
La pitjor característica del mercat laboral juvenil és la “sobrequalificació”, ja que és un senyal que el sistema trontolla. Segons les dades que va donar a conèixer la Fundació Coneixement i Desenvolupament, només un 70% dels joves que surten de la universitat acaben trobant una feina d’acord amb els seus estudis. Els altres, si acaben trobant feina és per sota de les seves capacitats i, conseqüentment,estan sotapagats.
L’atur juvenil dobla el del total de la població
E lprofessor d’economia de la Universitat Pompeu Fabra José García-Montalvo explica que, tot i que molts universitaris acabaran cobrant un salari més alt que la resta de la població, hi haurà una proporció de graduats que es quedaran per sempre en un lloc de treball per qual no necessitaven el grau d’educació assolit i, a més, cobraran menys en relació amb la inversió educativa que ells o el conjunt de la societat ha realitzat. És a dir, que la situació laboral desajustada que tenen ara els qui acaben de sortir de la universitat es mantindrà al llarg de la seves vides.
També destaca que la “sobrequalificació” provoca malestar psicològic i insatisfacció als graduats universitaris que la pateixen, ja que veuen com el seu esforç no es veu recompensat i les seves expectatives de futur s’esvaeixen.
L’Anna i la Lidia són un dels exemples més esperançadors que trobem. Les dues són llicenciades i han trobat feina relacionada amb el seu camp d’estudi. Es consideren molt afortunades d’haver trobat una sortida laboral ràpid i ajustada als seus interessos. Tot i això, les seves respectives situacions tenen un punt de precarietat, ja sigui per la temporalitat o el baix sou.
L’Anna ha estudiat Educació Infantil. Es va llicenciar el juny passat i en tan sols tres mesos després de l’estiu va trobar una feina relacionada amb el que a ella li agrada: substituta d’una mestra. Ara està treballant en una altra escola i,tot i que es tracta d’una substitució només fins a final de curs, n’està molt contenta.
La Lidia ha estudiat Química a la UB i actualment treballa com a tècnica de qualitat en una empresa de cosmètica. La seva no és una feina temporal, ja porta dos anys treballant a la companyia, i espera continuar-hi i obtenir més responsabilitat. És “mileurista”, com es coneix a molts joves treballadors,però no considera que això sigui un perjudici perquè li agrada la seva feina i,menys encara, si ens fixem en el context laboral espanyol.
Solució: marxar a l’estranger
Actualment,hi ha molts joves han marxat o es plantegen marxar a l’estranger per buscar feina. Si el 2009 els joves entre 15 i 34 anys que vivien a l’estranger representaven un 2,6% del total, actualment són un 3,2%. En nombres absoluts:gairebé 400.000 joves espanyols viu actualment en un altre país.
Els qui més marxen són els que han assolit una formació més alta. El perfil més buscat són les professions mèdiques i la biologia; així com enginyers, arquitectes i informàtics,darrerament.

Tenim els joves més preparats
És el cas de la Júlia, llicenciada en Psicologia a la UAB, on va cursar també un màster en intervenció psicosocial. Ha treballat com a psicòloga en una residència geriàtrica de Barcelona però ara vol buscar una feina que s’adeqüi més a la seva formació especialitzada. Per això acaba de marxar a França, on vol treballar amb els col·lectius desafavorits. Sap que al començament serà difícil i que s’haurà de conformar amb feines del sector de l’hostaleria, per exemple, però és optimista quan veu que amigues seves se n’han sortit. A més,sap que no perdrà el temps perquè conèixer un altre país i aprendre’n l’idioma li donarà valor afegit. 
Un exemple d’èxi tés la Clara, llicenciada en Belles Arts a la UB. Ella i el seu nòvio van decidir marxar tot i que tenien feina perquè consideraven que vivien en una situació molt precària i que podien aconseguir quelcom millor. La Clara volia marxar a Londres durant un parell d’anys per guanyar experiència i millorar l’anglès. Aleshores no ho sabia, però es va escapar pels pèls de la greu crisi econòmica que encara vivim. Tot i que la crisi també ha afectat l’illa anglosaxona, ho ha fet amb menys força i, a més, no hi ha provocat un increment tan enorme de l’índex d’atur. Ara, però, no veu el moment per tornar. Troba molt a faltar els seus però creu que seria un error professional tornar ara que el país encara no s’ha recuperat i no dóna senyals de fer-ho aviat.
Un cas més curiós és el d’un jove, llicenciat en Economia, que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Va estudiar a la UAB però va cursar els últims crèdits a la Universitat de Corea. Allà també hi va fer un curs a l’Escola de Negocis i va estudiar coreà. El seu objectiu principal era estudiar però també va començar a treballar per no dependre dels pares. Buscava petites feines que pogués compaginar amb els estudis, com ja havia fet quan estudiava a la UAB. En concret, va començar a donar classes de castellà. Va veure que li sortia força bé i va decidir anar a Madrid per formar-se com a professor. Quan va tornar a Corea, després de dos mesos, va continuar amb les classes. Aleshores, en veure que només amb la docència a petita escala no en tenia prou, va decidir provar sort al món de l’empresa, i ho va aconseguir. Ara treballa en el departament de màrqueting d’una empresa exportadora de material mèdic i es considera afortunat. Potser no és el sector que sempre havia somiat però és, a hores d’ara, una bona feina i li agrada. En la tornada no hi pensa gaire, prefereix viure com a mínim un parell d’anys a Corea o qualsevol altre país estranger on l’empresa el dugui per poder ampliar el seu currículum i fer contactes. Sap que algun dia tornarà i li agradaria començar un projecte propi aquí. De moment,però, haurà d’esperar que les coses canviïn.
Un ascensor social espatllat
Fa uns anys parlava de la universitat com a ascensor social, una eina que servia per als fills dels qui no havien cursat una carrera realitzar uns estudis i optar a una feina millor que la que havien tingut els seus pares. Avui en dia,aquest ascensor s’ha estancat i potser que els universitaris, tot i estar més ben preparats que els seus progenitors, acabin vivint pitjor.
Els experts volen treure’n l’entrellat. Uns senyalen que ha estat la crisi,d’altres que les universitats estan massa allunyades de la societat. Sigui coms igui, el problema del mercat laboral juvenil ja és estructural i hi ha una generació en perill de ser perduda. 

One comment

  1. Molt be Victòria. Ben escrit i documentat. Fantàstic.Josep

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: