Viure pendent d’una trucada

(Podeu llegir la versió “en paper” d’aquesta crònica aquí)

LAURA MASSALLÉ i VICTÒRIA OLIVERES

Rebre notícies de l’hospital no només és l’esperança dels qui estan a la cua per a ser operats. També els familiars comparteixen la seva angoixa.
En Miquel Piqué, de 78 anys, va passar més d’un any esperant per a ser operat del conducte de l’orina. Després de visitar-se a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, va entrar a la llista d’espera. Tres mesos més tard, li van fer les proves preoperatòries; però al cap d’un any encara no sabia quan entraria a quiròfan.
En Miquel és diabètic. Els problemes que patia a la bufeta provocaven que tant el sucre com la pressió se li disparessin, cosa que feia entreveure la possibilitat que patís una embòlia. El dia a dia del Miquel i la seva dona era una autèntica lluita per tenir-ho tot controlat. L’antibiòtic per a les infeccions i les pastilles per a la tensió s’afegien a les ja habituals dosis diàries d’insulina.
Durant l’any d’espera, va passar quatre controls d’evolució. Quan s’adreçava al taulell aprofitava per preguntar per la data de l’intervenció quirúrgica. L’única resposta que rebia aleshores era que això no depenia dels professionals de la clínica. “En vistes que havia passat tant temps pensàvem que la llista d’espera potser ja s’havia renovat” explica la seva filla Àngela.
Preocupats, van decidir con-certar una cita amb el cap d’urologia de l’hospital. Ell va comprovar que l’operació pendent només comportava tenir el pacient ingressat cinc hores i va moure fils. Al cap de quinze dies, van tornar a fer les proves preoperatòries a en Miquel, ja que les anteriors havien caducat, i tres setmanes després va ser finalment operat. “Si no ens haguéssim espavilat, el meu pare potser encara estaria en llista d’espera”, diu l’Àngela.

Un problema molt estès 

en xifresEn la mateixa situació que va patir en Miquel s’hi troben gairebé 80.000 persones arreu de Catalunya. Ells i les seves famílies són els En la mateixa situació que va patir en Miquel s’hi troben gairebé 80.000 persones arreu de Catalunya. Ells i les seves famílies són els protagonistes de l’angoixa, però també els professionals sanitaris estan preocupats.
A l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, conegut com Can Ruti, coneixen el que cada pacient sol no veu. “Quan estàs a casa esperant que et truquin, ets un pacient passiu que forma part d’una llista d’espera camuflada”, explica la Candy González, infermera d’aquest centre i membre de la plataforma Can Ruti Diu Prou.
És difícil concertar una visita amb l’especialista i hi ha llargues cues per a les proves diagnòstiques necessàries,que sovint s’han de repetir si l’operació es retrassa. El CatSalut marca sis mesos d’espera màxima garantida per a catorze operacions. Però la Candy dubta de la credibilitat de les dades i assegura que “hi ha esperes d’any i mig o dos anys”. La situació s’agreuja per exemple amb operacions de càncer, sobre les quals no tenim dades públiques.

L’hora de prendre mesures 

Segons Can Ruti Diu Prou molts pacients tornen a casa sense cita, només amb un compromís verbal del centre sanitari. D’aquesta manera no consten als registres tot i que sí que estan esperant. Per això s’han sumat a la iniciativa “no marxis sense hora”, nascuda a les comarques de Tarragona.
Ajuden als malalts a posar reclamacions al servei d’atenció a l’usuari. La Candy explica que “a la gent que ha fet una reclamació formal se’ls dóna la raó i en deu dies tenen resposta”. ···

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: