Units contra Thatcher, la premsa groga i la policia

[Aquest article va ser publicat el mes de març a la secció d’Expressions de La Directa 381, quan la pel·lícula “Pride” es va estrenar a l’Estat espanyol. osteriorment va ser alliberat al web al mes de juny^, coincidint amb el dia de l’orgull LGTB]

El film britànic ‘Pride’ treu a la llum la història del col·lectiu Lesbianes i Gais en Suport als Miners, un èxit invisibilitzat pel fracàs de la vaga minera mantinguda entre 1984 i 1985

Londres, estiu de 1984. La marxa de l’orgull gai i lèsbic recorre la ciutat amb molta menys comoditat que avui. Mirades de menyspreu, insults i llançament d’objectes són el dia a dia d’una minoria que viu immersa en una realitat homòfoba. Però una idea de solidaritat transforma la mobilització d’aquell any en l’espurna que enceta un camí d’èxits pel moviment LGTB.

Mark Ashton és un jove activista gai que proposa als seus companys anar més enllà de la seva lluita i començar una col·lecta per als miners en vaga des del març d’aquell 1984. Així sorgeix el primer grup de Lesbianes i Gais en Suport als Miners (LGSM), que posa sobre la taula la intersecció entre classe i orientació sexual. Però el sindicat de miners anglès (NUM) s’avergonyeix de rebre donacions d’un grup de gais i lesbianes i, llavors, aquest opta per contactar directament amb una comunitat establerta al sud de Gal·les.

Amb algunes dificultats inicials, ambdós grups van teixir llaços solidaris davant la persecució institucional

 

Aquest és el tret d’inici d’una història que uneix dos col·lectius aparentment antagònics, tant pels protagonistes com per l’audiència. Però els estereotips aviat s’esvaeixen davant les semblances: ambdós grups viuen una persecució policial contínua i són assenyalats com a culpables dels mals del país pels mitjans de comunicació. En un moment en què les polítiques del thatcherisme demanaven “de quin costat estàs?”, elles no dubten: la solidaritat que sorgeix entre pits and perverts (pous de mines i pervertits, adjectiu amb què els menyspreava el diari The Sun i del qual es van apropiar) és clau pel futur desenvolupament polític del país.

La realitat darrere la gran pantalla

El grup LGSM que serveix de model a la pel·lícula va ser iniciat per onze persones i, en el moment de màxim creixement, va fregar la cinquantena de membres. El primer viatge a la vall de Dulais, a Gal·les, el van fer amb tres minibusos i no amb un, com mostra la pel·lícula. També es van crear altres associacions amb la mateixa intenció arreu del territori. De fet, era habitual que col·lectius diversos s’agermanessin amb comunitats mineres concretes per burlar el segrest dels comptes del NUM per part del govern, que considerava que la vaga era il·legal.

El context era crític per ambdós col·lectius. Els miners es trobaven enmig d’una vaga que va durar un any i que pretenia evitar la destrucció dels 100.000 llocs de treball que generava el sector del carbó en un país amb més de tres milions de persones aturades (un 12,5% de la població activa). A més, defensava aquella indústria davant les pretensions institucionals de convertir el Regne Unit en una economia basada en els serveis.
Per a la comunitat homosexual, la situació no era gaire millor. Durant la dècada dels 80, la por de la sida va servir d’excusa al govern i als mitjans per estigmatitzar més els gais. Per aquest col·lectiu, la realitat era dura i la mortalitat, elevada. El mateix Ashton, protagonista de la pel·lícula, va morir el 1987.

 

 

El que sobta del film és la poca justícia que s’ha fet amb la història d’unes de les protagonistes, les lesbianes. La creació d’un grup de suport format només per dones membres de LGSM –que a la pantalla queda reduït a poc més que una broma– va ser un punt d’inflexió. Lesbianes Contra el Tancament de les Mines (en anglès, LAPC) va sorgir de la necessitat d’aquestes dones de tenir un rol més actiu i que anés més enllà de l’opressió. Ser dona, la tercera intersecció afegida al fet de ser homosexual i de classe treballadora, també era difícil en grups pretesament revolucionaris com el LGSM. El LAPC preferia relacionar-se amb grups feministes com les Dones Contra el Tancament de les Mines (WAPC, en les sigles originals). De fet, en aquella època, moltes lesbianes preferien organitzar-se en grups feministes abans que treballar braç a braç amb els activistes gais.

Gir en els drets LGTB al Regne Unit

Entrevistat per aquest mitjà, Ray Goodspeed, membre de LGSM, admet amb vergonya que van treure partit de la lluita tot i que els miners perdessin. El fet de guanyar el suport d’aquell col·lectiu amb el suport d’altres campanyes va fer que moltes comunitats mineres participessin a la marxa de l’orgull homosexual de l’estiu de 1985, la mateixa mobilització que havia encès la flama l’any anterior.

L’octubre d’aquell mateix any, el Sindicat Nacional de Miners va anunciar que donaria suport a la moció d’igualtat per a lesbianes i gais. A partir d’aquí, tot el laborisme es va veure obligat a incloure els drets de les persones homosexuals a la seva agenda política. No obstant això, Goodspeed explica que, en definitiva, van perdre –com qualsevol altra persona– perquè el neoliberalisme els va aixafar.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: