La resposta basca a la Transició

L’abstenció del 55% dels bascos a la Constitució continua generant dubtes sobre la seva legitimitat

Victòria Oliveres i Aina Valldaura 

«Els bascos no estem per solucions de baix cost». Amb aquestes paraules defensava el president del Partit Nacionalista Basc (EAJ-PNV), Carlos Garaicoechea, l’abstenció en el referèndum de la Constitució Espanyola celebrat el 6 de desembre de 1978. Al·legava que el text constitucional ignorava els drets històrics del poble basc i no reconeixia el dret a l’autodeterminació.

Juntament amb el EAJ-PNV, tots els partits nacionalistes van cridar a l’abstenció o fins i tot pel no, en el cas de l’esquerra abertzale. El resultat fou que els ciutadans que no van acudir a les urnes van superar a aquells que van mostrar-se favorables a la Carta Magna. Des de llavors, no falten els qui afirmen que la Constitució no va ser aprovada al País Basc.

La participació al referèndum constitucional a Euskadi no va arribar a la meitat del cens, es va quedar al 45%. Els votants es van mostrar favorables al text en un 70%, mentre que un 23% de dels que van acudir a les urnes van apostar pel no. Els vots en blanc van apropar-se a l’1%. Els resultats són clarament diferents als del conjunt de l’Estat espanyol, on la participació va arribar al 67% de la població i els vots favorables van sobrepassar el 87%.

Cal remarcar, però, que la participació va ser diferent en cada territori considerat, en un principi, basc. En els territoris més nacionalistes, Guipúscoa i Biscaia, la participació només va ser del 43% i 42% respectivament, mentre que a Àlava, on la Unión de Centro Democrático tenia més pes, va ser del 59%. A Navarra, històricament considerada part d’Euskal Herria, la participació va ser com a la resta d’Espanya del 67%.

Els partits bascos davant la Constitució

El EAJ-PNV s’havia situat com a primera força política al País Basc a les primeres eleccions legislatives després del franquisme, el 1977, on la participació si que va ser destacable (77%). L’obtenció de 8 escons al Congrés dels Diputats ensenya l’ampli recolzament que tenien i també la importància de l’abstenció massiva al referèndum sobre la Constitució que promocionaven.

La raó principal per la qual el EAJ-PNV va promoure l’abstenció era que el text no reconeixia els drets del poble basc en el sentit en què ells entenien que es podia configurar l’Estat. El seu reclam de més autonomia i de reimplantació del “pacte foral” no va ser escoltat. A més, el partit no va formar part de la comissió parlamentaria encarregada de redactar la Constitució. Miquel Roca i Junyent, del Pacte Democràtic per Catalunya, ocuparia l’únic seient concedit als anomenats “nacionalismes perifèrics”.

Tot i això, no va apostar pel rebuig global a la Carta Magna ja que era un pas endavant respecte el règim dictatorial i establia un estat de dret amb llibertats individuals. Alhora que promovien l’abstenció també mostraven la seva voluntat de redactar un estatut d’autonomia que proporcionés a Euskadi els instruments mínims per l’autogovern.

La força del EAJ-PNV, però, venia molt seguida del PSOE, que havia obtingut 7 escons en les tres províncies de la comunitat autònoma. Juntament amb tots els partits que van redactar el text, excepte Alianza Popular, apostaven pel vot favorable a la Constitució.

Cal destacar també la posició de l’esquerra abertzale que, tot i haver obtingut poca representació a les legislatives de 1977, representava a part dels nacionalistes bascos contraris a la Constitució. El partit més important d’aquest sector aleshores era Euzkadiko Ezkerra, una coalició nacionalista d’esquerres que es fusionaria més endavant, el 1993, amb el Partit Socialista a Euskadi. Els abertzales defensaven la inclusió del dret a l’autodeterminació del poble basc i es van decantar pel “no” a la Constitució en veure que no es contemplava.

Euskadi a la sortida del Franquisme

El pas d’un sistema autoritari a un sistema democràtic implica el reconeixement de la legalitat, legitimitat i lleialtat a les institucions naixents, factors que no sempre han acompanyat la Transició al País Basc. Aquest fet respon, principalment a la hegemonia del nacionalisme basc que s’ha mantingut inalterable durant molts anys i que ha donat com a resultat un sistema de partits amb una limitada presència de partits estatals (amb l’excepció del PSOE a les primeres eleccions legislatives de 1977).

Tampoc podem entendre la transició al País Basc sense mencionar la violència política de caràcter terrorista protagonitzada per ETA, qui va deixar entre 1975 i 1986, un total de 474 víctimes mortals. Aquest fort sentiment nacionalista i l’ampli suport de les classes populars envers el nacionalisme radical neix de la dura repressió franquista a que va ser sotmès el poble basc durant els anys 60 i 70, com explica el professor de la Universitat del País Basc Antonio Rivera. Els Fets de Vitòria, ocorreguts el 3 de març de 1976 en són un exemple, i és que què la brutal actuació policial va causar la mort de cinc vaguistes i més de cent ferits de bala.  

Enmig d’un context polític i social tan convuls es va imposar a Euskadi la idea que la Transició era, o havia de ser, una ruptura política i es van multiplicar les posicions que qüestionaven tots els passos del procés.  

La incertesa sobre la Transició al País Basc es va fer encara més palpable amb l’evolució de l’economia, que després de diversos anys de creixement ininterromput, va topar amb la crisis del petroli (1973), d’àmbit estatal, i que a la península va arribar un parell d’anys més tard. El crash va fer créixer les tensions socials i va posar en dubte el model productiu del País Basc.

A finals de 1976, però, la situació es començava a esclarissar, i així ho assegurava “teòricament” la Llei de Reforma política. No obstant, a Euskadi l’oposició democràtica va fer una crida a l’abstenció que es va imposar en la societat, doncs consideraven que aquesta comportava la supervivència del franquisme i no assegurava la legalització de tos els partits polítics.

Una autonomia més àmplia

L’Estatut és el reconeixement de la nostra personalitat davant Espanya i el món”. Així definia Manuel de Irujo (1931), dirigent del EAJ-PNV a més de diputat i ministre durant la Segona República Espanyola, la importància de tenir un Estatut pròpi. I és que malgrat que el 1936 es signava el primer Estatut d’Autonomia del País Basc aquest tindria una vida efímera.

No obstant, la Transició oferia a Euskal Herria una segona oportunitat. Tot i l’abstenció massiva que va rebre la Constitució de 1977 i la baixa participació aquesta era la eina que permetria als bascos recuperar el perdut Estatut d’Autonomia. La Disposició Transitòria Segona de la Constitucióconsiderava el País Basc una «Comunitat Històrica» i podia accedir per tant a l’autonomia plena de forma automàtica. A més, reconeixia els seus “drets històrics”, que s’actualitzarien en el règim autonòmic que es pretenia construir.

Finalment l’Estatut d’Autonomia del País Basc, també anomenat Estatut de Guernica, redactat pel Consell General Basc fou aprovat per referèndum l’octubre de 1979. Aquest destaca no tan per les competències que confereix a Euskadi sinó perquè reconeix la foralitat històrica. Aquest reconeixement suposava no només plenes competències en educació, sinó també un procediment de finançament exclusiu basat en una actualització dels Concerts Econòmics abolits amb els Furs de 1876. L’Estatut permetia a més la formació d’una policia pròpia, l’Ertzainza. Finalment en referència a l’administració territorial es van constituir les  Diputacions Forals, amb alta autonomia i amb competència sobre la recaptació d’impostos, infraestructures i benestar social entre d’altres.

Catalunya i Euskadi: dos models per a una reivindicació

Podem considerar que Catalunya i Euskadi són pobles amb moltes similituds. Ambdós tenen una identitat històrica i llengua pròpia, minoritària en el conjunt de l’Estat; també unes institucions i una economia fortes i una societat reconeixedora dels seus trets culturals característics. Les majories nacionalistes són presents en els dos Parlaments, cosa que crea un quadre polític amb quatre espais, el doble que en el bipartidisme espanyol.

Però cal veure més enllà i detectar les diferències. Des de la Transició, Catalunya va apostar pel pactisme mentre que a Euskadi va manar el rebuig frontal a l’Estat espanyol, visualitzat en part per l’activitat terrorista d’ETA. Això va fer variar l’actitud dels respectius partits nacionalistes en el procés constitucional.

A Catalunya, en contrast amb els nacionalistes bascos, els partits nacionalistes (agrupats sota el paraigua del PDC) van apostar pel sí a la Constitució, remarcant que seria el marc legal adequat per recuperar com a mínim el nivell d’autogovern de l’Estatut de la República. Un fet clau va ser que només els catalans van participar en la redacció del text.

La realitat després de la Constitució, però, va ser que Euskadi va aconseguir un Estatut amb moltes més competències, entre les quals el concert econòmic envejat per molts polítics catalans. Avui en dia, tant l’estratègia del pacte com la violència política s’han mostrat majoritàriament un fracàs per influir en el poder espanyol. Tot i això, Catalunya es troba en ple procés per a decidir el seu futur mentre que el País Basc, amb la bombolla d’oxigen que representa el concert econòmic, encara està curant les ferides que ha deixat ETA.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: