Llibertat: quilòmetre zero

La marxa arreu de Catalunya va significar un pas més cap a la democràcia
 
 
 
Caminar; caminar endavant cap a una fita ben clara: la llibertat. Des de les puntes dels Països Catalans fins al cor de Catalunya, l’any 1976 milers de persones van recórrer durant tot l’estiu els camins del Principat fins a arribar a Poblet. La “Marxa de la Llibertat” va començar a dissenyar-se de la mà de l’Assemblea de Catalunya, en una concentració al monestir de Montserrat l’any 1975, en què va sorgir el famós eslògan “poble català, posa’t a caminar”. A partir d’aquesta declaració de principis, l’associació pacifista de joves catalans Pax Christi va proposar una iniciativa per a avançar, literalment, cap a la llibertat: una marxa multitudinària per tots els racons dels Països Catalans sota el crit uníson de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. I tot això després de 40 anys de franquisme, foscor i repressió. El poble català seguia en aquell moment el seu camí cap a la democràcia i la recuperació de les seves institucions; la llibertat es construïa amb passes, petites però contundents, des del quilòmetre zero.
 
“S’havia de portar a les comarques allò que ja havia tingut molta força a la capital”, així és com explica l’activista Arcadi Oliveres el sorgiment de la marxa, a l’estiu del 1976. El moviment s’havia començat a coure uns mesos abans, concretament al febrer, amb dues immenses manifestacions a Barcelona. L’organització Pax Christi, de la qual Oliveres en formava part, va voler contagiar a la resta del territori l’esperit reivindicatiu que s’havia mostrat a la capital catalana. Oficialment, la “Marxa de la Llibertat” va començar el 4 de juliol del 1976, amb un manifest que va redactar Lluís Maria Xirinacs, considerat l’inspirador i patrocinador del moviment. Els municipis de sortida van ser l’Escala, Oliana, Esterri d’Àneu, la Sènia, Girona i Guardomar, i van aplegar centenars de caminants tot i la prohibició dels Governs Civils de les províncies de l’època. La idea de fer una ruta per les contrades catalanes havia sorgit arran de la tradició de Pax Christi d’organitzar activitats com aquesta per Europa. La intenció de la marxa, a grans trets, consistia en què, des dels extrems dels Països Catalans, sortirien rutes que convergirien l’11 de setembre al Monestir de Poblet, indret que constituïa “un símbol espiritual adequat pel moviment”, diu Oliveres. L’economista admet, però, que els participants de la mobilització no disposaven de gaires mitjans i que la preparació “era força precària”. Al principi, els mitjans es van mostrar recelosos davant del fet. Els més conservadors, com La Vanguardia, dedicaven algun petit racó de les seves pàgines a parlar dels incidents que s’havien ocasionat arran de la marxa. D’altres més nous i progressistes com L’Avui –diari que s’havia creat només dos mesos abans- se’n van fer més ressò i van explicar els motius i els objectius que perseguia aquesta mobilització en pro de la llibertat.
 
El moviment es va anar desenvolupant segons les rutes marcades. Caminants de tots els pobles catalans decidien sumar-se a la causa, i no només eren persones joves els que ho feien. La Vanguardia generalitzava força amb el perfil dels manifestants, i solia relatar que es tractaven de “joves radicals”. Per contra, L’Avui i el mateix Arcadi Oliveres coincideixen en explicar que a la “Marxa de Llibertat” hi va participar gent de totes les edats; grans i petits, polítics i activistes, cristians i ateus; vells republicans i joves que rondaven la vintena. Per molt diferents que fossin, a tots els unia un mateix motiu. Cal aclarir, per això, que bona part d’ells també eren membres de l’Assemblea de Catalunya, perquè els dos moviments “anaven molt lligats”. L’economista explica que el nombre de participants variava en funció del dia i de la ruta que se seguia; “de vegades érem dos, però podíem arribar als 50 durant els caps de setmana”.
 
Als mitjans es reflecteix d’una manera prou clara l’evolució de la “Marxa de la Llibertat”. Si bé la gran majoria van incidir força en els temes de detencions i repressió, cal especificar que la manera de fer-ho va ser diferent. L’Avuirelatava els moments més importants de la marxa, com els episodis de Girona o Vic, on hi va haver aldarulls,  detinguts i multes de fins a 30.000 pessetes (per a Joan Colomines Puig, del Partit Popular de Catalunya, i Joaquim Boix Lluch, del PSC). Però també oferia els comunicats oficials dels partits polítics (un costum habitual durant el règim franquista),  i peces de cròniques i altres gèneres que permeten certes llicències d’opinió. De fet, el diari es va posicionar a favor del moviment i dels “marxaires”, i se’ls va animar a continuar la protesta.  En una posició contrària, La Vanguardia es va limitar a publicar, en breus notícies informatives que no ocupaven més de dues columnes, les xifres de detinguts i els aldarulls ocasionats arran de la marxa amb un enfocament local, per ciutats (Balaguer, Lleida, Mollet), sense oferir una visió global de la protesta.
 
És cert que el paper de la repressió policial i de l’ordre públic va jugar un paper molt important en la reivindicació del poble català. Tal com explica Arcadi Oliveres, “hi havia dies en què es podia seguir la ruta perquè la policia no se n‘assabentava, i d’altres que arribava la guàrdia civil i, o bé detenia els marxants, o bé els obria pas”. Cal precisar que l’aleshores ministre de l’Interior, Manuel Fraga, havia prohibit la “Marxa de la Llibertat”, i això “li havia donat molt ressò”, però al mateix temps havia acabat provocant una forta repressió i una gran quantitat de detinguts i empresonats. De fet, Oliveres va ser-ne un d’ells. Explica que la policia el va agafar a ell junt amb dos dels seus germans i la resta de gent que s’havia reunit al poble de la Sènia per a començar la ruta. Va estar retingut 72 hores, el temps màxim que podia durar una detenció d’aquelles característiques. L’endemà va ser sotmès a un interrogatori durant tot el dia que, reconeix, “va ser molt suau”. Però assegura que la imatge que queda entre els participants sobre la policia de l’època és la d’un cos “encara molt endarrerit i ignorant”. Una anècdota que molts recorden és el cas d’un guàrdia civil que es pensava que havia detingut el mateix Lluís Companys, quan en realitat es tractava d’un noi que liderava la ruta batejada amb el nom del difunt president de la Generalitat.
 
La marxa va anar-se debilitant a finals d’estiu. El volum de notícies dels mitjans que en parlaven va baixar bastant a mitjan agost i setembre, especialment en diaris com L’Avui, que n’havien fet un seguiment força regular. La “Marxa de la Llibertat” va finalitzar l’11 de setembre, segons les previsions. Arcadi Oliveres explica que, a les vigílies de la diada de Catalunya, els caminants van arribar vora de Poblet. “Érem unes mil persones”, diu, “i sense comptar els que no van poder accedir al poble”. Però la guàrdia civil tenia el monestir rodejat i va barrar el pas als “marxaires”, que van haver de quedar-se a Montblanc. Allà, però, els esperava una gran repressió policial; des de les autoritats es volia evitar que se celebrés l’acte final de la marxa. Molts dels protestants, entre els quals hi havia Oliveres, es van haver de refugiar a les cases de la gent del poble, que els van acollir de bon grat. L’Avui cobreix l’últim dia de la marxa amb un reportatge que recull totes les celebracions del territori, incidint poc en la dura repressió i les detencions. La Vanguardia, per contra, no publica cap notícia arran dels fets, i les seves pàgines es dediquen a parlar dels actes oficials de la Diada de Catalunya, sense esmentar els successos que s’havien donat a Poblet.
 
Ni les 40.000 hores a peu, ni els 68 dies caminant, ni les possibles repressions policials van suposar un obstacle per als milers de catalans que, amb la seva participació a la “Marxa de la Llibertat”, van escriure una nova pàgina de la història de Catalunya. Va ser un acte que va demostrar l’esperit crític del poble i les seves ganes d’encaminar-se cap a una vertadera democràcia després de gairebé 40 anys sota la penombra del franquisme. I al final, les seves reivindicacions dels catalans van ser escoltades. A la tardor del 1977 es restablia la Generalitat amb el retorn de l’exiliat president Josep Tarradellas i s’aprovava la llei d’amnistia política. I dos anys més tard, al 79, naixia un nou Estatut de Catalunya.
 

Marta Montaner, Victòria Oliveres, Núria Orriols 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: