Utilitat d’un sistema bipartidista italià

Itàlia ha tornat a quedar-se sense govern només deu mesos més tard de l’entrada d’Enrico Letta, representant del Partit Democràtic, com a primer ministre. Aquesta situació no és nova però cal fixar-se en els detalls. La dimissió de Letta no ha estat fruit d’un desacord entre partits polítics ni de pressions externes al país sinó que ha sigut forçada pel seu propi partit.

Dijous passat el diari Ara titulava “Letta s’aferra al govern d’Itàlia”, perquè el ja ex-primer ministre s’havia atrevit a presentar un pla econòmic, ‘Compromís Itàlia 2014’, intentant fer front a la tempesta del seu partit. En la roda de premsa posterior declarava que “les dimissions no arriben per xerrameca ni per estratègies de palau”. Costa de creure que ho digués seriosament parlant del sistema polític italià.

Un dia més tard, però, la direcció del partit de centreesquerra encapçalada per Matteo Renzi va aprovar un document per forçar la seva dimissió. Renzi havia aconseguir un suport del 70% del seu partit per ser secretari general i feia temps que pressionava per pujar al govern. Fa menys d’un més ja havia causat estralls al Partit Democràtic. El president del partit, Gianni Cuperlo, va dimitir després que el secretari general del PD es reunís amb Berlusconi per pactar una reforma de la llei electoral.

Aquestes desavinences internes en els partits tampoc són noves en uns partits italians relativament nous formats per àmplies coalicions. Només cal recordar el cas d’Angelino Alfano, el segon en la llista de Silvio Berlusconi que la tardor passada el va deixar a l’estacada per donar suport al govern. Després d’aquesta jugada la Nova Centredreta s’escindia de Força Itàlia, arraconant a Berlusconi lluny del poder.

La proposta estrella amb la qual Renzi arriba al poder és la llei de reforma electoral, ja batejada com a ‘Italicum’. Aquesta vol aconseguir implantar un sistema bipartidista a Itàlia que trenqui també amb la lògica bicameral perfecta. És a dir, per una banda donaria més poder als partits polítics més votats allunyant-se de la proporcionalitat i per l’altra rebaixaria la importància del Senat, fent-lo més semblant a la institució espanyola.

Una reforma d’aquest estil no és res nou ja que en podem trobar de similars arreu del món. Aquesta reforma en concret planteja que els partit que a les eleccions obtingui un mínim del 35% dels vots rebrà una bonificació que el portarà a tenir el 55% del suport. Renzi defensava la proposta al·legant que faria d’Itàlia un partit governable sense que faci falta seguir amb els pactes anti-natura entre dreta i esquerra com en els últims anys.

Però és realment aquesta l’arrel dels problemes polítics italians? La “recepta màgica” només podria fer front al problema clar del joc de les cadires a dins del Parlament. Però deixa de banda conflictes tan clau com la corrupció i la inestabilitat social i econòmica. A més, tenint en compte les recurrents disputes internes en els partits polítics, fer més forts els principals partits no significaria estabilitat parlamentaria si aquests no assoleixen estructures sòlides.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: